Foto de Soleá Morente Carbonell Logotipo Premi FPdGi Arts i Lletres

Cantant, cantaora i actriu

Logotipo Premi FPdGi Arts i Lletres

Premi FPdGi Arts i Lletres 2018

Soleá Morente Carbonell

Madrid, 1985

“La música és el meu mitjà de comunicació amb el món”

Soleá Morente

PER QUÈ SE LI HA CONCEDIT

ex aequo

«Per tractar-se d’una artista completament genuïna que ha sabut extreure el millor de la tradició flamenca per fusionar-la amb altres gèneres, com el pop i el rock. La Soleá destaca per la seva capacitat emprenedora per liderar projectes musicals en un món sovint difícil per a les dones».

HISTÒRIA

Va néixer a Madrid i es va criar a Granada, i per la seva sang hi corren les flors, la màgia de l’Albaicín i el bategant cor de Madrid. S’inspira en una tradició flamenca familiar tant pel seu pare, el mestre Enrique Morente, cantaor, com per la seva mare, la bailaora Aurora Carbonell. Té dos germans: Estrella Morente, la gran, considerada una de les figures actuals més destacades del flamenc, i el petit, José Enrique Kiki Morente, també cantaor. És neboda del guitarrista José Carbonell, Montoyita, i del cantant Antonio Carbonell.
En la Soleá es barregen diferents camins: alguns venen del pop, altres del flamenc, altres del rock… No es considera cantaora, però sí flamenca.

El 2011 va cantar per primer cop com a solista. Va ser al Palau de la Música de Barcelona, convidada pels seus amics Los Evangelistas, amb els quals publicaria posteriorment, ja com a veu principal, l’EP Encuentro (2013). Ha cantat per a la seva germana Estrella, per a Pitingo, Maga, Delafé, Cineplexx, Los Planetas… Fins i tot ha format part de l’elenc de les versions teatrals de La guerra de las mujeres i Yerma, de Miguel Narros (2014), i de Clara Bow, de Secun de la Rosa (2015).

El 2015 publica el seu primer àlbum en solitari, Tendrá que haber un camino. Al seu costat signen Lagartija Nick, Lori Meyers, La Bien Querida, Los Planetas i Pájaro Jack. L’acompanyen els seus germans, Estrella i José Enrique Kiki Morente, el seu oncle, el guitarrista Montoyita, i la seva mare i el seu pare, que firma dos temes de manera pòstuma. Acoloreix el paisatge l’Orquestra Chekara, i els versos els hi posen Machado, Lorca i Cohen. El disc és produït per J. David Rodríguez, Antonio Arias, Jaime Beltrán i Sergio Pérez García, amb mescla de Martin Youth Glover (Killing Joke). A partir d’aquí comencen els concerts, entre els quals destaquen els oferts en el marc del Bilbao BBK Live i el Festival Ojeando de Jaén.

El 2018 surt al mercat l’àlbum Ole Lorelei, en què apareixen el funk i el R&B. En aquest disc treballa braç a braç amb Alonso Díaz Carmona, del grup indie granadí Napoleón Solo. És aleshores quan rep el Premi Fundació Princesa de Girona Arts i Lletres 2018 i el Pop Eye al millor àlbum i a la millor cançó (Baila conmigo). Finalista del Premi Ruido, el seu treball és inclòs en la llista dels millors discos de l’any per El Mundo i Efe Eme, i el tema Baila conmigo es corona com la millor cançó de l’any a les llistes de Rockdelux. Aquest mateix any col·labora amb la seva germana Estrella i amb Carlos Saura en diversos projectes que estableixen diàlegs entre diferents formes d’art i música, amb el flamenc com a eix vertebrador («Todo el mundo tiene duende»).

Participa així mateix en la banda sonora de la pel·lícula de Jonás Trueba La virgen de agosto, i el seu compromís constant amb la societat a través de l’art es veu reflectit en el projecte de la Fundació Secretariado Gitano #GitanasEnEstéreo, una campanya de suport a la igualtat de les dones gitanes a la qual posa veu al costat de Marina Carmona.

La seva vessant més literària es plasma en el disc que està gravant sobre l’obra del mestre i amic Paco Ibáñez, amb qui ha pogut cantar en diverses ocasions, com en el passat Festival d’Art Sacre dels Teatros del Canal de Madrid (2019). El seu compromís amb la paraula s’escolta en els projectes Tendrá que haber un camino (2018) i Tenemos la palabra (2018), que emprèn al costat del poeta Luis García Montero i en què tots dos mantenen un diàleg entre música i poesia, entre rock i literatura, i també canten a Paco Ibáñez i a alguns dels poetes que aquest ha tingut com a referents.

Seguint per aquesta vessant poeticomusical, el 2019 publica, juntament amb músics de l’escena granadina com Jaime Beltrán (de Pájaro Jack), José Ubago (de Napoleón Solo), Rocío Morales i Mario Fernández, Mafo, l’àlbum Las mimbres, que apareix sota el nom d’una nova formació: Prado Negro. El projecte s’inspira en la música que emana dels poemes per convertir-los en cançons. Es van seleccionar diferents poemes de poetes que els han acompanyat i marcat al llarg dels anys, com María Zambrano, Josefina de la Torre, Ángel Valente, Luis Cernuda, José Bergamín o fins i tot Luis García Montero, que va escriure el poema Europa especialment per a aquest projecte.

El 2019 va rebre el Premi Ojo Crítico de RNE de Música Moderna per «la seva creativitat i coratge per barrejar propostes estètiques diferents, com el flamenc i la música pop. Hereva d’una gran tradició artística, ha sabut situar-se d’una manera personal en el món de la música».

Veure vídeo

“Has de fer el que a tu et fa feliç de veritat, el que a tu et ve de gust, perquè aquesta és l’única manera de fer les coses de veritat, sentint-les; has de ser honest amb tu mateix per ser honest amb el teu art”

Enrique Morente

FORMACIÓ I RECONEIXEMENTS

Es va graduar en Filologia Hispànica a la Universitat de Granada; d’aquí li ve l’amor per la paraula, per la literatura, un amor que es veu reflectit en cadascun dels seus projectes. Nascuda en una família en què l’art és un element fonamental per entendre la vida i expressar-se, des de ben petita ha participat de diverses maneres, des de les palmas fins als cors i les veus, en els discos del seu pare, Enrique Morente, o de la seva germana, Estrella Morente. El 1991, amb tan sols sis anys, va col·laborar per primera vegada en un disc, Misa flamenca. A partir d’aleshores va participar en gairebé tota la discografia del seu pare, gaudint en les parts més experimentals de Pablo de Málaga, en el llegendari Omega, en la gira amb què es va celebrar el seu aniversari… Va tenir, a més, un paper protagonista significatiu a Nanas i també en el que seria l’últim disc del seu pare, Morente flamenco.

Després de finalitzar els seus estudis, va demanar al seu pare gravar un disc per gust, de prova. «Em va dir que d’acord, que ens posàvem a treballar i després, si ens venia de gust, el trèiem, i si no, per escoltar-lo nosaltres a casa quan volguéssim». Però el projecte es va veure truncat per la sobtada mort d’Enrique Morente, a finals del 2010.