Amb només tres anys, Pablo Ferrández Castro (Madrid, 1991) va començar a tocar el violoncel amb els seus pares, també músics. El que aleshores era una afició es va convertir ben aviat en la seva professió, i ara, més de vint anys després d’aquells inicis, el porta a viatjar per tot el món i a oferir una setantena de concerts l’any en països com els Estats Units, Bèlgica o Austràlia. Una trajectòria admirable i meteòrica que l’ha dut a guanyar el Premi Fundació Princesa de Girona Arts i Lletres 2018, ex aequo amb la cantant Soleá Morente. «M’ha fet moltíssima il·lusió; és un orgull, perquè ets sents valorat al teu país i compensa la feina i l’esforç dels darrers anys», reconeix el premiat.
El jurat va escollir el jove madrileny per la seva «brillant trajectòria artística» i la seva «capacitat extraordinària de crear universos sonors». Ferrández, que va rebre la notícia quan era a Finlàndia treballant, admet que no s’ho esperava: «Coneixia els premis pel seu prestigi i perquè fa temps van distingir una amiga. Aquest era el primer any que em presentava, i va ser una gran sorpresa». I creu que guardons com els de la Fundació Princesa de Girona «ajuden a destacar i a donar-se a conèixer arreu del món».
El premi es va fer públic al febrer d’enguany durant un acte presidit per S. M. la Reina que es va celebrar al Centre Cultural Alcazaba de Mèrida. El jurat, que va tenir la periodista Montserrat Domínguez com a presidenta, estava integrat per l’escriptor, periodista i cineasta Luis Alegre, l’empresari i productor teatral Jesús Cimarro, el director artístic del Palau de la Música Catalana Víctor Garcia de Gomar, l’arquitecte Rafael Moneo, la cineasta Gracia Querejeta, el director de la Jove Orquestra d’Extremadura i Premi FPdGi Arts i Lletres 2016 Andrés Salado i l’actriu Maribel Verdú.
El violoncel, el seu amic inseparable
«Des que tinc memòria toco el violoncel», confessa el premiat, que va aprendre a tocar-lo gràcies al mètode Mago Diapasón, inventat per la seva mare. I li va agradar tant que als tretze anys va deixar el col·legi per entrar a la prestigiosa Escola Superior de Música Reina Sofia, on, durant quatre anys consecutius, va rebre la qualificació d’alumne «més excel·lent», cosa que li va permetre beneficiar-se d’una beca. «Vaig tenir molta sort d’entrar a l’escola Reina Sofia, és una de les millors del món!», apunta el premiat, que als dinou anys va continuar els seus estudis a Alemanya, a l’Acadèmia Kronberg, on va tenir Frans Helmerson com a professor.
Durant la seva etapa d’estudiant, practicava entre sis i vuit hores al dia: «Des de petit tinc l’hàbit d’estudiar i tocar; és una part intrínseca de mi». Un costum que ha mantingut fins ara, ja que practica unes cinc hores diàries, sempre que els viatges li ho permetin. I és que Ferrández, que viu a Berlín, fa actualment uns 70 concerts l’any per tot el món, trepitjant els escenaris més prestigiosos d’Amsterdam, Tòquio, París o Buenos Aires.
Fa quatre anys, a més, va rebre un tresor inesperat: un violoncel Stradivarius «Lord Aylesford» del 1696. «Vaig tocar per a un gran director i per a la vídua de Pau Casals. I unes setmanes després em van trucar per dir-me que tenia un Stradivarius del 1696 esperant-me», recorda, encara incrèdul. «És una gran joia, perquè Stradivarius només va fer 66 violoncels i en queden una quarantena a tot el món», explica el madrileny, que assegura que «és increïble» tocar un instrument «d’aquest nivell».
En el seu brillant currículum també destaquen dos àlbums: un primer treball amb els concerts per a violoncel i orquestra de Dvořák i Schumann, que va interpretar amb l’Orquestra Filharmònica de Stuttgart sota la direcció de Radoslaw Szulc, i un segon disc amb els concerts de Rossini i Menotti, gravat al costat de la Kremerata Baltica sota la batuta de Heinrich Schiff.
Un dels seus propers reptes és endinsar-se en el món del blues. «Últimament estic obsessionat amb B. B. King i aprenent més sobre el blues; vull assimilar el seu llenguatge per acabar els concerts, per exemple, tocant algunes peces de blues», revela el violoncel·lista, que recomana a tothom qui comenci en el món de la música «que tingui paciència i treballi molt. Perquè amb esforç i paciència, tot acaba passant».
