Samuel Sánchez confessa que viu la vida amb molta intensitat i que no li agrada perdre el temps. Treballar dur i no tenir por a l’aventura per seguir la seva passió forma part de l’ADN d’aquest investigador que acaba de rebre el prestigiós ERC Research Consolidator Grant que concedeix l’European Research Council. Aquesta beca de consolidació és un dels premis de finançament de la Unió Europea més importants i més ben dotats econòmicament per als investigadors individuals. Amb aquest nou impuls, en Samuel seguirà desenvolupant nanorobots que en un futur podrien netejar aigües contaminades o ser capaços de transportar un fàrmac fins a les cèl·lules malaltes.

A en Samuel li agraden els reptes. Una característica que comparteix amb l’Alberto Enciso. Un jove matemàtic que també ha estat reconegut amb aquesta beca que representa una garantia d’excel·lència en la comunitat científica i que aquest any han rebut dotze investigadors espanyols. En Samuel i l’Alberto tenen una altra característica en comú: tots dos són premiats de la Fundació Princesa de Girona en la categoria Recerca Científica.

Mentre que a en Samuel Sánchez li agrada crear el que ningú ha fet a l’Alberto Enciso l’apassiona resoldre el que ningú ha resolt. Com un problema centenari que va solucionar al costat d’en Daniel Peralta Sales. Per Enciso, les matemàtiques són un instrument per a entendre de manera senzilla les coses. Reconegut amb diferents guardons, no es cansa de repetir que un país que no investiga és subdesenvolupat o ho serà en el futur. A més, recalca la importància de desenvolupar ciència bàsica perquè històricament ha estat l’origen «dels majors increments de qualitat de vida».

En aquesta entrevista parlem de ciència i recerca amb en Samuel Sánchez i l’Alberto Enciso, dos referents per als joves que volen dedicar-se a la investigació.

Pregunta: Com us sentiu després d’obtenir l’ERC Consolidator Grant?

Samuel Sánchez: Aquest reconeixement s’obté després d’un esforç majúscul. És el resultat de la feina i el suport de molta gent que tinc al voltant. Així que el primer que vaig fer (a banda d’emocionar-me molt) va ser donar les gràcies a l’equip i a les persones que em van ajudar, i alegrar-me perquè no haurem de patir quan els contractes s’acabin. Veure que algunes persones havien de marxar i deixar el grup perquè no hi havia finançament ha estat una de les coses que més m’han dolgut en els últims dos anys. Així que ha estat un gran alleujament. Sóc un privilegiat per tenir aquest reconeixement que em permetrà fer ciència d’excel·lència durant 5 anys més. 

Alberto Enciso: És una gran notícia. D’una banda, suposa un reconeixement important a la feina que estem desenvolupant, i per una altra garanteix que durant els propers cinc anys tindré finançament abundant per mantenir un equip d’investigadors joves i amb molt de talent treballant en temes punters.

Pregunta: Dotze espanyols han rebut aquest any l’ERC Consolidator Grant i dues formeu part de la família de premiats de la Fundació. Què suposa per al vostre treball formar part d’aquest col·lectiu de joves?

S.S: Jo al·lucino amb la família de premiats, cada setmana cal felicitar a algú. És una meravella poder considerar a aquestes genialitats, part de la meva família, perquè tots són gent molt bona. Tots parlem el mateix “idioma”, ens entenem a la perfecció i ens alegrem molt pels èxits dels altres i ens recolzem en el que podem. Entre els premiats científics en particular, és una amistat sana i bonica, sense egos ni enveges, perquè així som tots, treballadors nats. Ningú ens ha regalat res. Tenim el valor de l’esforç ben marcat en els gens.

Que siguem només 12 a Espanya (i cap dona per cert) és una pena, perquè es fa ciència molt bona però es necessita una empenta com aquest tipus de grants per estabilitzar aquesta qualitat sense les escassetats que moltes vegades es troben en els pressupostos nacionals.

A.E .: Es tracta d’una família enormement inspiradora. Valoro molt especialment poder descobrir com persones que són líders en camps molt diferents del meu han d’afrontar problemes que, en essència, són bastant similars a alguns dels que jo trobo. Les actituds amb què els afronten i les solucions que plantegen sempre em fan pensar.

Pregunta: Formar part dels premiats FPdGi, us permet compartir experiències o treballar de forma conjunta en algun aspecte?

S.S: Doncs justament com més ens coneixem més volem fer junts, el que passa és que moltes vegades estem tan ocupats i repartits pel món que és difícil. Aquest any he aconseguit publicar un article d’alt impacte amb la Sílvia Osuna, i seguim treballant en un altre. De fet, ella està esmentada com a col·laboradora en la meva ERC-cog. Tant de bo aquestes col·laboracions es poguessin estendre a altres premiats, seria molt bonic. Fa un parell de mesos també vaig parlar amb l’Alberto Enciso perquè els dos havíem aplicat a l’ERC-cog. Em va fascinar veure que als dos ens agraden els reptes: a ell resoldre el que ningú ha resolt i a mi crear el que ningú hagi fet (els nostres nanorobots).

Pregunta: Als profans de la matèria, el que feu ens pot semblar ciència ficció. Com explicaríeu el projecte pel qual heu rebut aquesta prestigiosa beca?

 S.S .: Doncs penseu que fins ara hem aconseguit fer nanorobots -aquells petits submarins que navegaran en el futur guarint cèl·lules, o netejant aigua contaminada-. Fa un parell d’anys vam aconseguir que no fossin tòxics per als teixits. Ara bé, per tenir aplicacions útils en biomedicina (i medi ambient), es necessiten bilions o trilions de nanorobots, necessitem entendre com s’han de comunicar, com es mouran col·lectivament. Jo posava l’exemple de les formigues o els peixos. Com saben on han d’anar? Com es comuniquen per guiar-se unes a les altres? 

Aquest moviment col·lectiu, aquesta intel·ligència col·lectiva, els fa aconseguir coses que ens individuals serien incapaços de fer. Doncs aquesta intel·ligència col·lectiva és la que vull estudiar en el nostre projecte i-Nanoswarms (eixams (swarm) intel·ligents (i-) de nanrobots (Nano)).

A.E .: La física, i cada vegada més ciències, fan servir de manera essencial models matemàtics de la realitat per entendre els fenòmens naturals. Alguns d’aquests models són merament fenomenològics, mentre que altres (com les equacions d’Einstein de la relativitat general o les de Maxwell sobre camps electromagnètics) es poden considerar fonamentals. Aquests models són fonamentals perquè codifiquen fenòmens físics rellevants; però, no sempre és senzill entendre com o per què sorgeixen aquests fenòmens. D’alguna manera, la meva investigació busca desenvolupar idees i estratègies noves per a ser capaç d’entendre què passa amb aquestes equacions: un cop sabem quina causa matemàtica provoca aquests fenòmens, passem a tenir una comprensió diferent i més profunda de diverses subtileses dels mateixos.

Pregunta: Què suposarà rebre aquesta beca per la vostra investigació?

SS: Estabilitat al meu grup, prestigi, poder pensar en projectes que m’apassionin sense l’estrès del temps, sense por a equivocar-me pel camí, perquè hi ha marge per a aquest “risc”, que de vegades dóna lloc a resultats inesperats i noves idees, com ara la de netejar aigua amb nanorobots. 

A.E.: Tenint en compte la modèstia del finançament per ciència bàsica que tenim a Espanya, aquest projecte em resulta fonamental per mantenir un equip d’investigadors de primer nivell treballant sobre aquests temes.

Pregunta: L’ERC impulsa l’excel·lència i la competitivitat científica a la Unió Europea. Falten més reconeixements d’aquest tipus per aconseguir la competitivitat científica de la Unió Europea?

S.S .: Sí ​​clar. Molts països tenen els seus propis programes similars a la ERC, que donen suport a científics amb quantitats similars i ajuden a estabilitzar i augmentar la competitivitat científica. Si Espanya tingués un programa així, crec que l’èxit en l’ERC seria més gran.

A.E .: Evidentment, el programa de ciència excel·lent de l’ERC és un cas clar d’èxit i de bones polítiques científiques. També cal tenir en compte, això sí, que el gruix del finançament en ciència no pot destinar-se a un programa d’excel·lència, ja que correríem el risc de desatendre la classe mitjana científica, que és crucial per tenir un ecosistema científic sa i productiu. Prefereixo quedar-me amb la moralitat que una inversió addicional dedicada a la ciència excel·lent, sense prioritzar ni àrees estratègiques ni temes necessàriament propers al mercat, dóna ràpidament un rendiment molt alt i possiblement en temes inesperats. Que l’avanç passi en temes que no es podrien predir a priori des d’una perspectiva “top-down” és, per a mi, el punt més destacat.

 Pregunta: Quins consells donaríeu als joves que comencen?

 S.S .: Difícil pregunta. Ja sabeu que jo sempre repeteixo el mateix: Arrisca’t, no tinguis por a l’aventura, sigues valent, sigues únic. Sigues bona persona i treballa dur. Jo visc la vida amb molta intensitat, i els que estan al meu voltant ho noten, no m’agrada perdre el temps. Així que, des del principi diria: no perdeu un minut d’aquesta vida. Coneixeu món, busqueu el millor lloc en el qual facin el que us apassiona, envieu un correu electrònic (ben redactat i pensat, per favor!) i sigueu valents. Així ho vaig aconseguir jo. Us sorprendrà veure que aquells que ens semblaven inabastables, són persones de carn i ossos, com vosaltres mateixos. Només que potser, més ocupades.

A.E .: El consell més important és que s’esforcin molt en veure el que és obvi. És molt perillós confondre com funcionen les coses i com volem que funcionin. Quan deixem de negar el que és obvi, perdem la por al fracàs. Això és perquè passem a equivocar-nos en coses no òbvies, i això transforma l’error en aprenentatge. El camí cap a l’èxit habitualment es fonamenta sobre fracassos ben digerits.

Pregunta: Àmbits com la salut o el canvi climàtic estan molt presents en les nostres vides actualment, amb notícies diàries Quin és el paper que ha de desenvolupar la ciència en la nostra societat en els propers anys?

S.S .: Seguir avançant, no podem deixar de pensar, deixar d’inventar, deixar d’invertir, deixar de confiar que podem millorar el nostre planeta (també) des de la ciència.

A.E.: És un error molt estès pensar que el paper de la ciència és essencialment veure quins nous càncers curarem en els propers cinc anys o com en aquesta dècada usarem vehicles menys contaminants. Això és molt important, però proporciona una visió molt limitada de la ciència. Si no desenvolupem ciència bàsica (d’aquesta que no pretenem fer servir d’aquí a uns pocs anys, i que de vegades no té una aplicació social directa com a motivació), la conseqüència no és que en cinc anys no curem més càncers o que no tinguem motors menys contaminants: és que la medicina i l’enginyeria que serem capaços d’imaginar en 30 anys serà bàsicament la mateixa que podem imaginar ara. Històricament, aquest tipus de recerca bàsica ha estat el germen dels majors increments de la nostra qualitat de vida, i tot fa pensar que seguirà sent així en el futur.